ÀNGEL | Manresa, 8 març de 2022
ENTREVISTA
a Olga
Moyà
Plans,
Cap de colla de Titallongues de Manresa *
* Aquesta entrevista correspond a octubre de 2021.*
“El
16 de novembre de 2010 la UNESCO va declarar els castells
Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.”
Els
castells són torres humanes amb més de dos-cents anys d’història
que posen en valor la força, l’equilibri, el companyerisme i el
seny. Formen part del patrimoni cultural català i són un símbol
molt potent de la nostra identitat. Estar en una plaça, veient com
mica en mica es va alçant el castell mentre sona la música de la
gralla o el tabal de fons, realment posa la pell de gallina. Durant
l’actuació, es viuen moments que et deixen sense respiració,
esperant que l’enxaneta arribi a dalt, aixequi la mà i puguin
descarregar el castell sense que ningú caigui.
Per
conèixer una mica més aquest món hem entrevistat a l’Olga Moyà,
cap de colla dels Tirallongues de Manresa perquè ens expliqui de
primera mà l’història d’aquesta colla castellera i puguem
endinsar-nos en aquest apassionant sector.
Quina
és l’història de la colla castellera dels Tirallongues de
Manresa?
Tot
va comencar amb el boom dels castells l’any 1992, una colla d’amics
de Manresa aficionats als castells, van decidir que volien montar una
colla castellera a la ciutat. Al principi tothom els deia que estaven
bojos, que seria molt difícil que una colla castellera tingués
continuïtat tant allunyada de la zona tradicional. De fet, quan vam
comencar ens deien els esquimals, ja que erem la colla més al Nord
de Catalunya, pero tot i així, ells van decidir tirar endavant el
projecte i 29 anys després encara som aquí, fent castells a Manresa
i per tot el territori català.
Per
què el nom de “Tirallongues”?
Buscàvem
un nom original, que sortís dels habituals noms de colles com ara,
xics, xiquets, nens, o simplement castellers de…, peró també es
buscava un nom que estigués relacionat amb la ciutat. Així que
buscant, buscant, va sortir el nom d’un antic joc típic de
Manresa, que hi jugava la mainada. Consistia en perseguir-se els uns
als altres i atrapar-se, al fer-ho s’agafaven de la mà i anaven
formant una Tirallonga, vindria a ser com el joc de la cadeneta
d’ara, l’unic que aquest anava acompanyat d’una cançó, la
Tirallonga dels cossos Sants. Així que es va decidir que era un bon
nom per la colla, Tirallonga, que al pasar-ho al plural, queda amb
Tirallongues.
Qui
forma part de l’organització?
A
la colla, tothom hi té cabuda, pot formar-hi part qui vulgui, sempre
i quan sigui una persona respectuosa i no porti problemes,
però per la resta, no hi ha cap tipus de requisit. A la colla hi ha
de tot, d’edats molt diferents, del més petit al més gran, gent
alta, baixa, grassa, prima, forts, no tant forts, àgils i no tant
àgils, tothom hi té cabuda. Si ets d’aquelles persones que per
qualsevol motiu no pot estar a la pinya, pujar un Castell o tocar la
gralla o el tabal, es busca una altra feina dins la colla, perquè
pugui col.laborar i sentir-se partícep en tot moment.
Quin
és el màxim castell que heu assolit?
Els
nostres dos castells màxims que hem aconseguit descarregar són el
tres de vuit i el quatre de vuit. Tot i que el Castell de màxima
dificultat que hem portat a la plaça en una actuació és la torre
de vuit amb folre, que només vam aconseguir carregar, ens va caure
quan la canalla ja baixava.
Com
veus el futur dels castells?
Crec
que els castells, com a tradició, tenen el futur assegurat, és una
activitat amb molta rotació de gent, així com també generacional,
i mentre hi hagi gent disposada a implicar-se amb les colles, aquesta
tradició continuarà molts més anys. Si ens referim al nivell de
castells, crec que hem arribat a un punt, a on les estructures,
potser no podran créixer gaire més d’alcada, però les colles ens
reinventem i si no es pot pujar un pis més amunt, intentem afegir
dificultat a un mateix Castell, d’aquesta manera es manté viu
l’esperit de superació de cada colla i la del conjunt del món
casteller.
Alguna
anècdota divertida o interessant que recordis?
D’anecdotes
n’hi ha moltes en una colla, però potser una de les mes
explicades, per els veterans de la nostre colla, és la d’un
enxaneta, dels principis de la colla, que era un xic poruc i no
confiava gaire en ell mateix. Durant els assajos, aquest petit, no
acabava mai de pujar fins dalt de tot del Castell i al baixar, l’únic
que feia era mirar-se al cap de canalla, o cap decolla, i dir...
“Avui he pujat una miqueta més”. Aquest mateix nano, a les
actuacions, suposo que motivat pel moment de ser a placa, amb el
públic, etc… sí que pujava tot el Castell, el carregava i
descarregava, sencer, però també en moltes ocasions tant a la
pujada com a la baixa l’anaves sentint que deia “no puc, no puc,
no puc”, però entre no puc i no puc ja havia carregat i descarregat
el Castell.Observacions:
1:-
Aquesta entrevista correspond a octubre de 2021.
2:-
Aquesta entrevista correspond a la revista Pànxing.
3:-
La revista Pànxing va publicar-la en el numero 276.
©
Entrevista: Pànxing
©
Fotos: Àngel
